Pensava que tot ja s'havia acabat, que la màgia despareixia, que la petita flama que quedava s'anava apagant a poc a poc. Ho tenia molt clar, volia deixar-ho, deixar aquella aficció, aquell esport que porto practicant desde petita, allò que m'ha donat la vida durant 10 anys. La decisió no va ser fàcil, cada persona importava, cada gest, cada mirada i cada moment que em dedicaven. Per això vaig dir que com tot, això es podia acabar. O si més no, abandonar-la durant un temps fins que m'hi pogués trobar millor. Era deixar un part de la meva vida en aquell vestit blanc i vermell i aquelles espardenyes blanques. No ho podia soportar tothom volia que seguís, però jo no m'hi trobava bé. Alguna gent em feien sentir apartada de la seva societat. Però després d'aquest llarg i trist pensament, va arribar un dissabte 24 d'Agost del 2008 on tot va canviar. Ballant em sentia viva, no mirava qui tenia al meu costat ballant amb mi. Mirava els espectadors com s'aixecaven i aplaudien al ritme de la música, encantats de com ho fèiem. Tot allò em va deixar tocada. Si més no, el motiu del meu canvi de paret va canviar quan amb unes amigues vam decidir de passar una de les millors nits, sense necessitat de sortir de festa i beure. Unes partidetes al Bowling servien per apartar alguna part dels nervis i emprenyaments que portàvem al damunt. Però la nit va parlar per ella sola. Les quatre ens vam disposar a dormir a casa d'una. Vam mirar fotos de molt petites, recordant vells i bells temps, vam llegir un conte, vam fer el gandul, una mica de "cotilleos" i per fi un bona nit es va apiadar de nosaltres fins unes hores més tard. Sembla poc, però per mi va ser suficient.
Fa 2 anys
